Entre moltes altres funcionalitats, el bessó digital de la fenologia a Catalunya o FenoTwin de RitmeNatura permet la creació de relats basats en mapes (storymaps) a partir d’observacions fenològiques enviades a aquest observatori ciutadà. Durant la jornada final del projecte FenoAula, celebrada divendres passat, es va presentar la primera d’aquestes narratives digitals creada a Catalunya. Aquesta ha estat realitzada pel tècnic de comunicació de RitmeNatura Gerard Gaya i es titula «El viatge fenològic de FenoAula«, ja que repassa la trajectòria d’aquest projecte des dels seus inicis al juliol de 2022 fins al seu final aquest mateix mes de juny. Es tracta d’una altra innovació tecnològica que ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats amb l’observatori ciutadà RitmeNatura.
Els relats basats en mapes o storymaps poden veure’s al bessó digital FenoTwin, clicant sobre la icona del llibre obert. D’aquesta manera, el mapa anirà canviant a mesura que s’avança en la història.
Tot i això, com que la storymap mencionada anteriorment és la primera que es crea a l’observatori ciutadà RitmeNatura, també la recuperarem també aquí a través de les fotografies de les observacions seleccionades i els textos que les acompanyen.
El viatge fenològic de FenoAula
A finals de juny tot era pau i tranquil·litat, als camps de gira-sols florits del nord de Catalunya es respirava aquella calma calorosa d’estiu. El soroll de fons dels insectes inquiets trencava el silenci, mentre la suor regalimava pel front de qualsevol valent que s’atrevís a desafiar la necessitat de refugiar-se a l’ombra. El nostre intrèpid col·laborador del MeteoCat, Xavi de Yzaguirre, ens enviava aquesta estampa d’un camp de gira-sols. Estava a punt de néixer el projecte FenoAula gràcies a la col·laboració de la Fundació Espanyola per la Ciència i la Tecnologia, la FECYT.
Ho faria acompanyat del fruit de l’esforç d’un equip heroic: la pagesia, aquells que es deixen la pell dia rere dia perquè puguem menjar producte de proximitat i contaminar menys el planeta. Rosa Martell, propietària de diverses finques de fruiters de la Terra Alta, ens anunciava la recollida dels préssecs madurs i ens enviava les primeres observacions fenològiques d’aquest projecte.
Aquell mateix dia, a l’altra punta de Catalunya, prop de la Bisbal de l’Empordà el raïm començava a dibuixar un mosaic verd i grana. Ja ho diu el refranyer: la vinya, pel juliol, no vol beure aigua sinó prendre el sol. S’apropava la verema i les vacances, la doble ve baixa que ens aporta l’alegria necessària per a la resta de l’any.
L’1 d’agost s’aturen moltes coses, però afortunadament la fenologia i el nostre voluntariat no. L’increïble bufet de colors i nèctar que ofereixen les flors crida l’atenció de tot ésser viu; des de la més curiosa safranera de l’alfals, fins al nostre bichòleg de confiança David Gispert. A les vuit del matí s’omplia de paciència i tècnica per capturar-nos la bellesa de la pol·linització en aquesta imatge de les terres de ponent.
Encara quedava lluny la Castanyada i els primers tallers de FenoAula. Tot i això, els castanyers començaven a desenvolupar les punxes que embolcallaven les protagonistes d’aquesta festa de tardor. Les castanyes, poc a poc, anaven creixent i es preparaven per a l’impuls cap al buit que haurien de fer més endavant, en busca d’un sòl millor que les acollís per a viure i germinar. Tota una metàfora de la vida la que ens inspira aquesta imatge del Manel Lledó a Canyamars, un petit nucli urbà al cor del Maresme.
Resseguint la costa cap al sud ens desplacem al Lloret de Mar de finals de setembre. Amb ressaca d’un estiu de turisme intens i a les portes de la tardor, la Paquita Gruart ens mostrava com els fruits acabaven la seva maduració mentre tots plegats tornàvem a la rutina. Un setembre de contrastos on les saboroses fruites es mesclaven amb les primeres fulles en senescència. La calor, però, seguia sent la de l’estiu més pur.
Casualitat o no, just el dia de l’equinocci de tardor rebíem a RitmeNatura una de les primeres observacions de com les fulles dels arbres començaven a dissenyar un mosaic de tonalitats verdoses, marronoses i rogenques mesclades amb un conjunt creixent de branques solitàries. Tornava a ser al Baix Empordà, on l’Anna de Sant Sadurní de l’Heura no se’n perdia cap detall.
Estava treballant, al mateix despatx des d’on escric aquesta història, quan de sobte arriba un missatge inesperat. Era la Bego, la simpàtica i apassionada professora de l’escola Sant Gregori de Barcelona que el curs anterior havia aconseguit convertit el seu col·legi en un dels primers FenoCentres de Catalunya. No em podia creure el que ens acabava d’enviar. Un ametller en flor al setembre!? Saltaven totes les alarmes, allò era un avançament massa dràstic fins i tot per al canvi climàtic. Tirant del fil d’aquesta pista fenològica i del coneixement del nostre equip expert vam descobrir un fenomen completament insòlit: les segones floracions dels fruiters arreu de Catalunya. Els arbres s’havien tornat bojos i pensaven que tornava a ser primavera… al setembre. La nota de premsa que en faríem apareixeria en tots els mitjans de comunicació i aquestes flors, amb l’arribada del fred, quedarien completament inviables. La natura estava col·lapsant.
I no era per a menys. Els companys del Servei Meteorològic parlarien d’un octubre sense precedents: el més càlid de la història de Catalunya. Senzillament no podia ser que la natura no ho notés. A empentes i rodolons els caducifolis s’anaven tenyint de tardor; això sí, cada cop més tard. Al cor de la comarca de l’Anoia, el Cristóbal ens plasmava aquesta dinàmica sobre un auró negre. Bé, més aviat un auró taronja en aquell moment.
Mentre els col·legis escalfaven motors per rebre els primers tallers de FenoAula, alguns ja avançaven feina. Era el cas, com no, de la nostra estimada escola Mestral de Sant Feliu de Llobregat, on l’engrescat professor Josep Marí ens mostrava com la tardor no només es dedica a fer caure les fulles. Les flors del seu famós nesprer del japó s’estaven obrint. Anava a contracorrent perquè, com el seu nom indica, era una espècie al·lòctona?
Els primers en rebre la nostra formació educativa, gràcies a la col·laboració de l’oficina de ciència ciutadana de Barcelona, serien els de l’escola Montseny del barri de Vallcarca. L’11 de novembre vam formar-los en l’observació fenològica però, per desgràcia, no han pogut continuat participant en el projecte i no s’han convertit en FenoCentre. Ens hem quedat amb les ganes de saber com ha evolucionat el seu arboç, que en aquell moment de l’any es trobava en la disjuntiva d’entre la plena floració i els primers fruits.
Lluny de la capital i del focus de la multitud de tallers educatius que estàvem desenvolupant, a la fageda del Montseny es vivia aquella calma explosiva de la plena senescència de les fulles. Els colors intensos de la tardor s’apropiaven d’un bosc que els estava esperant. Milers de milions de microorganismes del sòl anhelaven la caiguda d’unes fulles seques que els servirien per alimentar-se i completar el cicle del carboni. Un espectacle digne d’admirar que ens proporcionava Diego Escobar en aquesta observació.
L’últim mes de l’any ens portaria, gràcies a la col·laboració del Pla d’Acció contra l’Emergència Climàtica 2030 de l’Ajuntament de Barcelona, el naixement d’un altre projecte de l’observatori RitmeNatura: Barcelona Reconnecta. Àngela Llop ens mostrava com les vinyes del Penedès, ben entrades al desembre, connectaven amb la situació de les fagedes i s’omplien de tonalitats de tardor quan estàvem a punt d’encetar l’hivern.
Unes poques hores abans del solstici d’hivern, però, molts arbres ja s’havien despullat davant l’arribada imminent (o no) del fred. En poques setmanes havíem passat de veure una segona floració a la caiguda total de les estructures fotosintètiques. Un desgast energètic que els arbres podien pagar molt car. Tal com ens mostra aquesta observació feta per un alumne del FenoCentre Ègara de Terrassa, alguns lledoners ja havien perdut, al 21 de desembre, les “fum fum fulles”.
Amb les campanades de fi d’any deixàvem enrere un 2022 històric: més de 9.200 observacions fenològiques de més de 550 voluntaris i voluntàries d’arreu de Catalunya; però també donàvem la benvinguda a un 2023 il·lusionant, on FenoAula ja vibrava a ritme de tallers a les escoles i Barcelona Reconnecta es treia els bolquers per començar a caminar. Podia haver-hi regal millor per a començar aquesta etapa que l’observació del primer ametller en flor? El primer dia de l’any, Fran Lorenzo ens enviava aquesta fotografia des d’una petita vila de l’Alt Penedès.
Però no tot van ser flors i violes en aquell principi d’any. Bé, de fet el que us anem a explicar sí que té a veure amb les flors. Fenològicament parlant, el mes de gener va estar protagonitzat per un enrenou a les xarxes socials on tothom compartia fotos dels seus rosers florits. Unes roses que van sorprendre a la ciutadania pel seu avançament. Una vegada més, el focus mediàtic anava a parar a la tant estimada fenologia. Tota aquesta història es va desenvolupar a partir d’aquesta imatge, enviada el 2 de gener per l’ecòleg Josep Maria Mallarach des de Les Planeses, a la Garrotxa.
La humanitat, des de que és humanitat, s’ha dedicat a mirar al cel. Constel·lacions i planetes han inspirat a pensadors, filòsofs, científics, poetes i artistes. No és per a menys. El cel ens regala aquella pau i tranquil·litat enmig d’un món accelerat i canviant. Cada primavera, naturalistes d’arreu de Catalunya miren al cel a l’espera de veure l’arribada de les primeres orenetes. Enguany no va ser l’excepció i el 9 de febrer vam rebre la primera observació d’aquestes aus tant nostrades. Van veure-la els companys de Birding Catalunya a Vila-seca, prop de Tarragona.
Juntament amb la de l’ametller i la resta d’arbres fruiters, una de les floracions més primerenques que es produeixen cada any a Catalunya és la de la mimosa. Una planta catalogada com a invasora però súper plantada arreu del territori per la bellesa i vistositat del groc de les seves flors. La coneixen bé a l’escola Mestral de Sant Feliu de Llobregat, on l’Alba Rodón n’ha fet un exhaustiu seguiment setmanal. Aquesta fotografia de detall de la seva plena floració, datada del 15 de febrer, és sense dubte la nostra preferida.
Als tallers educatius de RitmeNatura solem explicar que el fruit no deixa de ser la conseqüència d’una flor embarassada. Es tracta d’una afirmació certament poc acurada però extremadament il·lustrativa que em va traslladar no fa tant de temps el Francesc González, professor del FenoCentre de Lestonnac de Barcelona. Es transformen les flors en fruits. Sembla un miracle bíblic, però és la màgia de la pol·linització; perfectament captada en aquests ametllons fotografiats per Roser Morató a mitjans de març a Sant Esteve Sesoliveres, un municipi de nom pintoresc de la comarca de l’Anoia.
Seguint amb les flors grogues, pocs camps són tan dignes d’admirar com les enormes plantacions de colza. D’ells se n’extreu oli i se’n fan productes tan variats com el pinso vegetal o el biodièsel; però per sobre de tot, el que més se n’aconsegueix són paisatges magnífics i una gran font d’observacions fenològiques i postureig per a qualsevol millennial de bé. Estampa preciosa la del 24 de març a Olèrdola, a l’Alt Penedès.
Ens quedem en aquesta comarca, pugem sobre una figuera per contemplar la bellesa del reflex de les seves fulles sobre l’horitzó i intentem explicar, sense caure de la cadira, què va passar al mes d’abril. Després d’unes vacances de Setmana Santa on tothom va voler observar la natura, vam batre tots els rècords de participació ciutadana de l’observatori RitmeNatura: gairebé 2.000 aportacions en un mes. Senzillament, gràcies.
Pujant cap al Maresme trobem la confiança. D’una banda, la de l’olivera; una de les espècies més icòniques de la mediterrània i edificadora de la base de la nostra dieta. D’altra banda, la confiança de l’Escola Pia Mataró, un dels nostres FenoCentres repetidors de la primera generació. Allà la Laura Moreno fa un seguiment exhaustiu d’aquest arbre tan estimat i en va detectar els borrons, les flors sense obrir, a principis d’aquest històric mes d’abril.
La primavera ens altera la sang, està clar. Plena de colors, calors i sabors propis, ens trasllada allà on sempre hem volgut estar: a casa. El mes de maig també va ser un retorn a la llar per a RitmeNatura, ja que vam re-visitar la nostra xarxa d’escoles de FenoAula, on ens sentim com a casa. Volíem saber com havia anat l’apadrinament d’arbres, i la veritat és que no podríem haver quedat més satisfets. Tant satisfets com estaríem de menjar-nos aquestes cireres, tot i que encara mig madures, d’Olesa de Montserrat. Ens les fotografiava una de les nostres voluntàries d’iNaturalist més participatives, la Clàudia Fernández, a principis de maig.
No va tan ràpida la primavera per a la vinya. Si no, que li preguntin al Jesús Viñuales. L’instagram d’aquest voluntari de RitmeNatura desprèn la passió que sent per aquest preuat cultiu; un observador fenològic com pocs en queden. D’aquells de fer una foto diària a la planta per veure’n l’evolució. Aquesta en concret és del 20 de maig a la comarca del Priorat. Normal que el seu vi tingui denominació d’origen. En poques setmanes aquestes flors tan estrambòtiques es convertiran en el raïm que tant desitgem.
Amb aquestes cigonyes de les terres de ponent, fotografiades per Meri Solano a principis de juny, posem punt i final a aquesta història i un punt, esperem que seguit, a la tasca de RitmeNatura. La nostra xarxa de FenoCentres i el projecte FenoAula, gràcies a la col·laboració de la FECYT, ens ha acompanyat en una nova volta al Sol. Un any ple d’encerts, èxits, errors i aprenentatges. Com tot en aquesta vida. Esperem, però, que la ciència ciutadana del nostre observatori segueixi volant com aquestes cigonyes i torni, any rere any, en busca de nous reptes.
